Dilluns, 09 de gener de 2006

Valor artístic o econòmic?

Arxivat a: Opinió

Obra "Black whith white" de Mark Rothko.

Daniel Giralt-Miracle
----------------------

Art i mercat són més que dos conceptes, és un vell binomi que es fa difícil de separar perquè de sempre han mantingut una relació interactiva, encara que certa crítica purista hagi pretès mantenir-les independents, com tractant de preservar l'obra d'art de les influències contaminants del mercat. La realitat, però, ens demostra que això no és possible. Només cal fixar-nos en els mitjans de comunicació, on l'art apareix indistintament en les seccions culturals i en les financeres i on una immensa majoria dels comentaris crítics fan esment al preu de venda en el mercat de les obres referenciades.

Altrament, cal constatar que quantitativament les galeries, les subhastes, les fires d'art, etc., tenen molta més projecció pública que la que es dóna a les activitats promogudes per un museu o entitat non-profit i, a més d'això, quan aquestes catapulten algun artista o tendència, immediatament el mercat es posa en acció incrementant les cotitzacions. Per tant, és un peix que es mossega la cua.

Reactivació del mercat

Fa pocs dies, la premsa internacional informava d'una reactivació del mercat de l'art, una més de les que cíclicament s'han anat produint des de la crisi del petroli dels anys seixanta. Podríem dir que el punt culminant d'aquest ressorgiment va ser en la segona setmana de novembre, una setmana històrica, quan Christie's de Nova York va vendre una pintura de Rothko per 19 milions d'euros, el preu més alt pagat fins ara en una subhasta d'art contemporani de la postguerra, un art no figuratiu, gens espectacular i de vessant més taoista que expressionista.

Però el joc financer no es va quedar aquí, ja que també va pujar la cotització de divuit artistes més, entre els quals es troben el gran artista pop nord-americà Roy Liechtenstein, el cèlebre Andy Warhol o el mediàtic Bill Viola, seguits per Kiki Smith, Christopher Wool, Gilbert & George, Richard Prince, David Smith, Hans Hofmann, Francis Bacon, Walter de Maria, Robert Indiana o Ed Ruscha.

Els que seguim l'art des dels anys seixanta hem vist com la matèria primera anava variant i com el mercat anava incorporant nous artistes i noves tendències, de manera que als més cotitzats durant la primera meitat del segle XX, els denominats clàssics moderns com els impressionistes i els pintors de les avantguardes, s'hi van afegir totes les abstraccions i el pop (amb clara hegemonia americana i amb l'habitual contrapès a Londres) i, a mesura que aquestes obres escassejaven, la màquina anava afegint peces netament conceptuals, instal·lacions fungibles, videoart, fotografia... el darrer crit que enlairaven els museus, les biennals o la crítica.

Però ¿qui propicia les circumstàncies favorables perquè una creació pensada intel·lectualment, executada artísticament i entesa com un valor estètic acabi traduint-se en un objecte de mercadeig? ¿Per què la valoració d'aquests béns mobles creix exponencialment? ¿És responsabilitat dels crítics o dels marxants?

Economia i cultura

I en el fons crec que aquestes qüestions ja no són vàlides perquè l'economia ha pogut més que la ideologia i avui cap part aposta per un nou valor sense l'aquiescència de l'altra, perquè finalment el mercat ha acabat apreciant justament els mèrits intrínsecament artístics i aquests han trobat la seva ratificació en els econòmics.

Els mercats emergents de l'art seran asiàtics.

De mica en mica el cànon del mercat de l'art es va eixamplant i actualitzant i, com la borsa, puja i baixa. Aquests dies mentre Amèrica feia pujar nous valors autòctons, Europa veia com els YBA (young british artists) baixaven radicalment, perquè havien estat inflats artificialment amb tècniques publicitàries, com les promogudes per Saatchi o els impulsors dels premis Turner.

Aquesta reactivació no era producte de l'atzar, sinó que naixia d'una especulació prospectiva, de veure venir que el futur gran mercat de l'art no serà ni la vella Europa, ni la modernitzadora Amèrica ni l'atresorador Japó, sinó que seran la Xina i l'Índia i les economies emergents del Sud-est Asiàtic, països que en els pròxims anys tenen previst construir més de 15.000 museus. És a dir, que els impressionistes, les avantguardes, el pop, els geomètrics, els conceptuals, la fotografia, els vídeos, el net-art, seran novament sol·licitats, amb la novetat que aquest negoci suposarà una despatrimonialització d'Europa i d'Amèrica, que comportarà un increment indeturable de les cotitzacions, desbancant els rècords que fins ara ostenten obres com "Noi amb pipa", de Picasso [3] (85,6 milions d'euros), "La matança dels innocents", de Rubens (79,5 milions d'euros), "Dona amb els braços creuats", de Picasso [4] (70 milions d'euros), "Natura morta amb cortina, gerro i fruites", de Cézanne (56,5 milions d'euros), "Retrat del doctor Gachet", de Van Gogh (51,1 milions d'euros), "El molí de la Galette", de Renoir (48 milions d'euros), "Els lliris", de Van Gogh (36 milions d'euros) o "Les noces de Pierrette", de Picasso [5] (34,8 milions d'euros).

Però no us frustreu, si no disposeu d'aquestes quantitats podeu anar al Merc'art, al Supermercat d'Art o a l'Hipermerc'art oberts aquests dies a Barcelona, on també podreu comprar art, però a un preu més accessible, entre 50 i 300?.


Article extret de l'AVUI del 6 de desembre del 2005

Referencias

Comentaris

Comentar