Dilluns, 02 de gener de 2006

Els catalans i l'art

Arxivat a: Opinió

Obra "Pestanyesa" de Clara Sullà

Daniel Castells / Futurcatalà

Vivim en un país que només produeix esportistes i cuiners. I algú podria dir... i artistes plàstics. Mireu sinó la quantitat de creadors brillants i cèlebres que han nascut o han passat per casa nostra: Miró, Dalí, Picasso, Tàpies... Tanmateix, qualsevol persona que conegui el panorama cultural i artístic català sap que en aquest país no s'inverteix ni un cèntim en els nostres artistes plàstics. I això que tenim el millor planter de creadors del món. Es una llástima perquè es dona el cas que, contràriament al que molts es pensen, els artistes aporten, i han aportat al llarg de la història, beneficis incalculables a l'economia de Catalunya.

Fixem-nos, per posar un exemple, en el cas d'en Dalí. Actualment, l'obra del genial pintor és un dels pilars de l'oferta turística del país, i promou la visita a Catalunya de milions d'estrangers cada any. O fixem-nos en Picasso o Miró. Els beneficis que aporta el seu art a les arques del país, tant si ens atenim a considerar l'aspecte econòmic com si ens centrem en el prestigi cultural, són extraordinaris. En el cas de Picasso, el seu museu és el més visitat del país, amb permís del museu del Barça, és clar. El mateix passa amb en Tàpies ... Milions de turistes visiten Catalunya per veure l'obra de tots aquests artistes. I tanmateix, quants diners van invertir els governs català o espanyol de l'època en la seva formació o promoció? O millor dit, quants diners inverteixen actualment els governs en els seus creadors? Cap ni un, sens dubte. Tothom ho sap. Ni ajuda econòmica, ni ajuda material, ni ajuda fiscal .Res de res.

La majoria de creadors, que ara són símbol i bandera del país, van haver d'emigrar a Europa per a ser reconeguts i apreciats. A Espanya, els esportistes reben ajudes de tota mena i assoleixen celebritat, els artistes, en canvi, no compten per res i, a no ser que marxin, difícilment ningú apreciarà el seu treball. En realitat, per ser coherents, Picasso, Miró o Dalí haurien d'haver donat el fons de la seva obra a França, que és el lloc on, malgrat les dificultats, van fer nom i fortuna.Sobreviure de la pintura, de l'escultura o de qualsevol nova modalitat artística a Catalunya esdevé una fita quasi impossible donada la poca predisposició a la compra d'art original per part dels particulars d'aquest país.

L'altre dia vaig visitar l'estudi de la Paulina Bedrack amb motiu dels tallers oberts de Gràcia. La Paulina és un dels nous valors emergents, però n'hi ha molts altres. Pintors i escultors joves que lluiten per exercir la seva professió en un mercat insensible. La Paulina em va comentar que la majoria d'obres que ven a les galeries de la ciutat són adquirides per clients estrangers del nord d'Europa o d'Itàlia. El mateix em van venir a dir la pintora alemanya fincada al Poblenou, Uli Schulz que m'assegurava que a Europa és més habitual que un particular inverteixi mil o dos mil euros en l'obra d'un artista emergent. També l'escultora noruega Grete Rövik-Larsen ha notat aquesta diferència essencial en venir a viure i treballar al barri de Gràcia.

Els catalans comprem poc art i això que diem que ens agrada. Tampoc comprem ni pensant en inversió de futur i, per aquest motiu, no ens interessem gaire per les noves tendències o els nous valors. En general, els catalans desconeixem l'art contemporani i preferim menysprear-lo, a pesar d'omplir-nos la boca d'elogis envers Picasso, Miró o Gaudí . Aquesta actitud tan nostrada ens deixa a la cua d'Europa en adquisició d'art i és un llast dels quaranta anys d'incultura i ostracisme franquista. Es exactament la pèssima tradició dels museus espanyols. No van comprar l'obra dels seus joves creadors quan era desconeguda i barata i ho van haver de fer després, quan ja havien triomfat a l'estranger, pagant quantitats astronòmiques als col·leccionistes europeus, japonesos i nord-americans. Aquesta nefasta estratègia ens ha costat molt cara. I, per desgràcia, ja s'ha tornat una costum malaltissa que està provocant el tancament de moltes galeries a Barcelona i arreu de Catalunya.

Són molts els artistes plàstics que treballen a casa nostra. Les galeries del carrer Montcada o de Consell de Cent, o els tallers oberts de Gràcia, del Poblenou o del Raval ens ofereixen l'oportunitat d'acostar-nos a l'obra de centenars de creadors. Hi coneixereu els treballs de la Clara Sullà, de la Elisa Assler, de la Maria Sola, de la Vinka Grbic, de la Susana Ballesteros, la Monia Touis, d'en Sebastián Sánchez Zelada, i molts d'altres...

Referencias

Comentaris

Interessantíssim blog el que inaugures amb el nou any. Cal un espai que ens posi al dia a aquests que diem que ens agrada l'art. Et seguiré.
Quant a la temàtica que tractes avui, estic totalment d'acord. És clar que moltes famílies tenen prou problemes per arribar a final de mes, però segur que tenen el carnet del Barça. És molt significatiu el detall que aportes sobre el museu més visitat de Catalunya. No calen més comentaris.
Ara bé, cal qüestionar, i molt, els elevats preus d'algunes obres. Potser és desproporcionat el fet que un artista assoleixi un cert nom i la seva obra ja només quedi a mans dels poderosos. Entenc una puja, però desorbitada?
Això entronca amb el comentari d'ahir. Els artistes s'han de publicitar i les galeries fer el seu paper. En aquest sentit, jo només puc anar a visitar l'obra; en un rampell em puc gastar 1000 o 2000 € (si la dona no em mata abans), però no 6000 o 10000 €.
Salut

Comentario de Belart el el 01/02 a las 15:55

Completament d'acord amb amb en Belart. Hi ha una mica d'hipocresia entre els artistes, que asseguren que no els importen massa els diners, però que després, quan assoleixen celebritat, demanen preus abusius per les seves obres. En tot cas, també cal entendre que molts d'ells triguen mesos o anys en acabar una obra, i això té un preu.

Tanmateix, també estic d'acord amb l'articulista en el fet que els catalans ens omplim la boca de lo cultes que som per acabar tots en el camp de futbol veient en Ronaldinyo.

En fi, encara no som europeus del tot.

Comentario de Marc Santes el el 01/02 a las 23:04

Moltes gràcies pel vostre suport i els vostres comentaris, Belart i Marc.

art.neutre

Comentario de art.neutre el el 01/02 a las 23:06

També heu de pensar que la majoria de galeries s'enduen el 50 % del preu. Al final, a l'autor, entre impostos i galeristes, no li queda gaire.

Comentario de Joan Abella Salicru el el 01/03 a las 10:02

És clar, ja hi conto amb això. Per això feia referència a la necessitat de mostrar-se; com bé apuntaves tu a la inversió del 80% dels guanys de Miró per promocionar-se.

Comentario de Belart el el 01/04 a las 10:04

Jo crec que en Belart té raó. Massa cars. Entres a una galeria i ja tremoles abans de preguntar el preu. L'art s'ha tornat massa elitista, o millor dit, sempre ha estat massa elitista. Suposo que és inevitable pel fet que parlem d'obres úniques i irrepetibles que només tú poseeixes.

Comentario de Frank el el 01/05 a las 17:29

Comentar