Diumenge, 01 de gener de 2006

Nous temps per a les arts plàstiques

Arxivat a: Opinió

Obra de Uli Schulz

-----

Ricard Planas, director de la revista BonArt, revista catalana d'art.


Les coses estan canviant en tots els sentits de la vida quotidiana i l'art, com a partícip de la societat, també. Però a part dels canvis estètics o

En la revista que dirigeixo vàrem elaborar una enquesta en la qual preguntàvem quin era el futur de les galeries d'art. La resposta va ser clara i unànime: la professionalització del sector, que havia de funcionar com una empresa privada i que no podia viure dels conceptes antics de difusió de les exposicions i dels seus fons artístics. Per tant, el primer gran engranatge era la mentalització que era un negoci -molt especial per cert- i, en segon terme, que malauradament si no se sortia als mitjans de comunicació, ni existies, ni les teves aportacions agafaven el crèdit necessari per tirar endavant. El crèdit i altres variables també depenen del mitjà on surts i de la manera com surts. Però, en essència, això és el que succeix: sortir és igual a existir.

L'artista actual i la seva doble funció

Deixant de banda les galeries, anem a la figura de l'artista, que ens derivarà cap a la figura del gestor cultural d'àmbit privat, que és el que en aquest article pretenc reivindicar. L'artista actual, i estic parlant ja del creador del segle passat, té avui dia una doble funció: una, de primària, que és la de crear i, l'altra, que avui dia ja s'ha equiparat a la creació, que és la de difondre la seva creació per obtenir prestigi, diners, reconeixement, motivació personal... Recordem que artistes com Miró dedicaven més del 80 per cent dels seus sous a tasques de promoció. El cas de Miró és el cas d'una primera figura que té clar la importància del màrqueting, però la resta de creadors també han de prendre consciència d'aquest factor. Amb tot, Miró tenia tot un equip de treball constantment dedicat a aquesta tasca. Un creador amb un reconeixement menor té unes possibilitats molt més reduïdes i ja és molt que disposi d'una persona destinada a aquest fet.

Evidentment, si bé hi ha artistes molt ben introduïts i altres amb importants coneixements de les relacions públiques i que fan de tot una mica -avui és el que han de fer la majoria-, no tots en sabem, ni n'han de saber. A més, els que dediquen tan de temps a una cosa, l'altra vessant se'n ressenteix de manera accentuada.

El cas és que entre l'artista que no té temps de quasi res, ni de crear ni de publicitar les seves peces, entre el galerista actual que pràcticament ha abandonat la feina de marxant -per ser en molts casos exclussivament un botiguer- i entre el diari, la ràdio i les televisions que no aposten amb prou força per la cultura -que si bé és deficitària hem d'intentar que no ho sigui- neix una figura que no està gens enfortida en la nostra societat: el gestor cultural privat.

Del gestor cultural públic al privat

Les institucions públiques aposten i han definit la figura del gestor cultural públic, una barreja de gestor administratiu amb un mínim de cultura i amb assessors especialitzats. La figura del gestor cultural privat és un tema més delicat. El seu perfil és força complex i adopta esquemes renaixentistes, en el sentit de polifacètic. És una persona que si bé coneix la història de l'art dels llibres també sap com és la realitat del mercat i del dia a dia. Per tant, a més de gust i criteri -algunes vegades aquest ja ve determinat per crítics d'art i col·leccionistes i ell no el necessita-, ha d'esdevenir una mena de marxant d'art que tingui contactes amb galeries i institucions públiques per muntar exposicions i crear tota una "moguda" artística interessant. També contactes, com un comercial per poder vendre el producte. En fi, una figura que s'està definint, molt escassa, ja que aglutinar un personatge amb tantes característiques és complicat, i que no sabem si sortirà del ram dels historiadors de l'art en atur, dels galeristes més romàntics o pesseteros, dels artistes frustrats o dels crítics que no poden publicar o, com s'està produint, del ram empresarial més pur i dur; un perill o una avantatge? Un tema que ja podria ser l’escaient per a un proper article.

Referencias

Comentaris

Comentar